sembla que no hi ha res, potser es un simple vagabund de la vida, que volta pels límits d'un món inmens, però sense examinar, un món on la gent viu immersa en la seva rutina excèntirca, on la gent segueix el curs d'un Estat despreocupat del gaudi dels ciutadants, un món on l'avenç trenca l'alegria de caminar...

sembla que un intenta fer el que ell creu que es el millo, pero sembla que sempre hi ha algú en desacord, no em sopren, però arriva un moment que ja n'estàs fart, sempre escoltant queixes, o preocupante perquè has dit alguna cosa que ha pogut molestar a algú. crec que a vegades hem de pensar amb els demés i afrontar les accions...fart!

siempre cayendo, el mar te ayuda a volver a la orilla, a ese lugar seguro, pero el mismo mar, el mismo infinito, es la escusa perfecta para volver a caer en un mundo sin definir, en un mar de sueños...