-Avui o demà?

- No ho sé, li donem avui i si no ho és li diem que demà marxem.

ha arrivat el moment

- T'ha arrivat el moment, no el pots evitar, no el pots esquivar, tant sols pots abraçar-lo i afrontar-lo, i aleshores, fer allò que hem estat practicant dia rere dia, incansablement. Et semblava fàcil oi? Doncs ara ha arrivat el moment, ja no hi ha res fàcil veritat? El temps s'ha parat, no pots pensar, no pots viure. Quan arriva el moment et sents que ja no ets persona: no penses, no tens gana, ni sed, i molt menys sentiments, perquè el moment ha arribat, i quelcom t'inunda, i ja no ets persona, tant sols matèria, que viatja pels vols d'una ciutat activa, massa activa per preocupar-se d'una matèria. I quan arrivi el moment, la cagaràs, faràs allò que t'he corretgit dia rere dia, incansablement, i tot s'acabarà per tu, et sentiràs persona, viuràs, però tot ja s'haurà acabat, el record del moment mai l'oblidaràs, i sempre t'acompanyarà allà on vagis, sempre que facis algu, allà hi serà, el teu moment.

escher

xq i an mols camins, moltes formes, moltes opinions, gustos, creençes, etc.

xq mai saps si as agafat el cami, o la forma, o la opinio, el gust, la creença, etc. correcte.

de fet, ja no se si i a alguna cosa correcte, xq no sas q ages passat si agessis fet el correcte, i no pas lincorrecte, no sas si lincorrecte es pot converti en el correcte gracies a allo q en diuen casualitat, o sort, o coincidència, o desti.

xq mai sabrem si sabem

un divendres de tardor

Era un divendres de tardor, el sol ja s’havia amagat però la llum de la lluna il·luminava la bellesa d’aquells arbres despullats que perseguien el carrer. La gent tornava a casa després del seu passeig incentivat pel caure del sol i el noi estava assegut junt la finestra de la seva habitació, observant les parelles unides de la mà com iniciaven la fi d’aquell passeig. El jove percebia l’aire que inspirava reflexió i lliscava per tota la seva pell. No feia molt que havia tornat de l’escola, hauria de posar-se a estudiar per aquell examen imminent, però ja s’inundava en aquell mar de dubtes i qüestions que en aquella etapa adolescent l’incomodaven, incessants. Observant l’escena, el jove començava a rememorar aquell passat proper en que la sort l’hi havia girat la cara.

nada

el joven señor paseaba por la ladera de la calle, alli donde los coches no salpicasen el agua que caía incesante, era de noche, y los faroles intentaban dar luz a una calle sin fin. el señor llegó pronto a su casa, mojado, llamó a la puerta sin esperar respuesta, ya que nadie lo esperaba allí dentro. buscó las llaves en el bolsillo de detras de los pantalones, abrió la puerta sin prisas. el piso estaba a oscuras, frío como la noxe y todo estaba donde lo había dejado antes. de repente el teléfono sonó con todas sus fuerzas, sin parar. el señor, tranquilo, fue en su busca. preguntó quién era. nada. solo era publicidad.

la gente idiota se siente a salvo

quelcom

quelcom es queda
quelcom hem desfà

quelcom no marxa
quelcom hem destrossa

quelcom s'allunya
quelcom hem mata

el sueño...la vida...la muerte...el tiempo...la realidad...

dicen que la vida es larga, y a la vez corta...dicen que la vida es dura, y a la vez feliç...

dicen que el amor es bonito, y a la vez traicionero...dicen que hay una media naranja, pero nadie ayuda a encontrarla...

dicen que las personas aydan a vivir, pero cada una hace su camino...

qiero deciros algo, xo nada os digo...

Per què un altre cop?

ho sentu

perdo per haver de posar aquesta fotografía, se que per molts de vosaltres, i jo m'incloc, serà molt difícil mirar més d'un segon aquesta fotografía, però ho he hagut de fer, perquè cada cop més es troben casos com aquest d'animals maltractats. Aquest cas és d'un gos que estava en una gossera, i uns inconscients, per no dir una altre cosa, l'hi han fet aquesta bestiada, no són empleats de la gossera sinó civils. És tant díficil respectar? és tant difícil tractar a un ésser viu igual que t'agradaria que et tractessin a tu mateix? Realment avui no estic per tonteries. Res més a dir. .:pau:.

...nen soldat? o nen suïcida? o les dues coses?

i es q mmolts cops i penso, o imagino, em faltava veure-ho am els meus propis ulls.

amb aquesta foto davant hos podria dir q som uns privilegiats i q no tnim "dret" a deprimirnos perque hi ha gent q u te pitjo, i els q em coneguin deuen esta farts daqest rollo, xo avui no magradaria centrarme en aqet tema, de fet avui, davant aqesta imatge, no vui deixa cap dels meus rollos, numes magradaria fer una pregunta:

si aquet nen, com molts altres, a la seva edat ja tenen armes, deixant de banda perque la volguin fer servir;

COM ACABARA AQUEST NEN? QUE N'ES DE LA SEVA INFANCIA?

avui magradaria q tots aqells q us passeu, q se q sou pocs, us atreviu a dona la vostra opinio, encara q no respongui a la questio proposada

res mes

reflexionar...

Estem asseguts a la platja, un vespre d'estiu enfront del mar.
Ja no fa tanta calor i el sol comença a amagar-se per l’horitzó. Aparentment no estem fent res, la nostra mirada vaga perduda mar endins sense cap expressió concreta. Per un observador que ens mira des del passeig marítim, la nostra inactivitat contrasta amb els nois i noies que juguen a voleibol, amb els nens que fan castells a la sorra o amb l’avi que passeja un gos per la vora del mar.

Ara bé, el nostre cap bull en frenètica activitat. Reconcentrats en els nostres problemes ens hem aïllat del món extern, i en som completament aliens. Per la nostra ment passen varietat de pensaments, dubtes, creences, desitjos i sentiments...; estem absorts en el nostre problema i uns pensaments s’encadenen amb els altres o els suplanten momentàniament.
Pensar, recordar, desitjar, sentir...

introducció a un nou món

per començar, bon dia

pels qui no hem coneixeu, hem dic Pau Ortega i m'inicio en aquest móm del blog per penjar-hi aquelles reflexions que passin, primerament, pel fotolog, direcció del qual ja us arrivarà.
esperu que aquest blog tingui una activitat frenètica i que hi comenteu amb total llibertat. res més a dir, esperu que hos agradi molt.