un divendres de tardor

Era un divendres de tardor, el sol ja s’havia amagat però la llum de la lluna il·luminava la bellesa d’aquells arbres despullats que perseguien el carrer. La gent tornava a casa després del seu passeig incentivat pel caure del sol i el noi estava assegut junt la finestra de la seva habitació, observant les parelles unides de la mà com iniciaven la fi d’aquell passeig. El jove percebia l’aire que inspirava reflexió i lliscava per tota la seva pell. No feia molt que havia tornat de l’escola, hauria de posar-se a estudiar per aquell examen imminent, però ja s’inundava en aquell mar de dubtes i qüestions que en aquella etapa adolescent l’incomodaven, incessants. Observant l’escena, el jove començava a rememorar aquell passat proper en que la sort l’hi havia girat la cara.